dijous, 30 de desembre del 2010

Quan dues grans marques s'alien...

Us han regalat mai això? Potser no sabeu que és, oi? El que queda clar que és un producte Nike + Apple. I per què serveix? Doncs és com un entrenador personal, diuen.

La cosa vermella que porta la pometa i el tic, és un xip que et poses a la sabata Nike, dintre, sota la sola. La mena d'endoll és un dispositiu que s'acopla al teu ipod o iphone.

A mida que vas corrent, una vegada ben calibrada la distància del teu pas, calcula els quilòmetres que fas. Com a més a més té un cronòmetre, pot dir-te els minuts per km que estàs fent en aquell moment. De pas també t'indica les calories que cremes.

Queden enregistrats els entrenaments i pots mirar coses curioses com "el teu millor km" .

Per ara l'he provat a Ventalló. No sé si l'he calibrat malament o és que no estic en forma, però sembla que avanço poc i lentament. Però com que demà faré la Cursa dels Nassos, ho podré comprovar. Si em dona que n'he fet 10k, està bé i si em coincideix el temps, està segur bé. Sinó l'hauré de recalibrar.

Per aquesta cursa no tinc grans espectatives (especialment si són veritat els temps que he fet als darrers entrenaments). Em conformo amb tornar a fer el temps de l'any passat, 59:05, es a dir, no passar-me de l'hora.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Les teves mans s'estimen?

Avui he assistit per primera vegada a una sessió de conscienciació sensorial. He tingut la sort de ser aquí a Ventalló on la meva mare fa aquest curs tots els dimarts i he preguntat si podia provar-lo.

La casa on es fa el curs és molt acollidora, amb una sala gran, càlida i relaxant. Hem estat unes vuit o deu dones dirigides per l'Elvira. Hi ha molta saviesa en la seva veu, molt confort i molta pau.

La primera experiència sensorial m'ha semblat molt bonica i com no és difícil de fer, he pensat que podríeu provar. Amb la mà esquerra hem tocat, acaronat, percebut tots i cada un dels indrets de la nostra mà dreta. Per fora, les arrugues i la pell, les ungles i els artells, però també per dintre, tots els petits ossos, músculs i cartílegs, els nervis amb totes les seves ramificacions. Al mateix temps la mà esquerra li donava escalfor a la mà dreta. Llavors he sentit que la meva mà s'estimava a l'altra, li donava afecte, amor a l'altra i també he sentit l'agraïment que la dreta sentia per l'esquerra. He descobert que les meves mans s'estimen.

No explicaré tota la sessió, perquè ha estat plena de coses i de sensacions. Però aquesta primera m'ha permès descobrir una cosa. Quan tu li dones la mà o vas de la mà pel carrer amb el teu home, amb un fill, amb qualsevol persona, li demostres afecte. Doncs el mateix pots fer quan ets aprop de tu mateix. Aquest ha estat el desig de l'Elvira per l'any vinent.

Feliç any nou a prop d'un mateix!


dilluns, 27 de desembre del 2010

Tot un caràcter

A casa amb el víking:

A los niños se les ha caducado el pasaporte
¿Otra vez? ¡Pero si lo renovamos hace nada!
Aprovechando que tienes vacaciones y que ellos no tienen cole, podrías ir a la policía y de paso también renuevas los carnets de identidad.
¡Una cosa más en la lista de recados! Tengo la lista a tope, tengo que hablar con la inquilina, tengo que cambiar de banco, tengo que ir a la revisión, tengo que llevar ropa a arreglar, tengo, tengo tengo....
Si te haces un orden de prioridades y te propones hacer un tic al día, poco a poco vas viendo como la lista disminuye.
Encima de que tengo que hacer tantas cosas y de que la policía me pone de los nervios (sólo entrar en la comisaría me hace sentir culpable) tengo que soportar instrucciones y órdenes tuyas!!!!!
Sólo era una sugerencia....

A la feina:

He d'entrar les dades dels ítems d'audio
Per això has de demanar un perfil de corrector al Pablo.
Com al Pablo? No me'l pots donar tu?
Això és cosa seva.
Però és que el Pablo no sé on és i tanmateix no cal, jo tinc aquestes hores assignades i he de treballar ara amb això.
Sí però jo no te'l puc donar.
Visca l'especialització, així mai farem res. Que no volíeu pilotar els ítems pel gener?
No podrà ser, no els tindrem enregistrats tampoc.
Com es treballa en aquesta santa casa? Uns no hi són o no se'ls troba, altres no són responsables de certes feines (tot i que les poden fer) altres no han enregistrat!!!! I després a mi els caps em diuen que és urgent!!!!

Al cotxe, fent la teràpia:

Es que no sé para qué estoy haciendo esto. Si pierdo el miedo a conducir me tocará ser chofer para los restos.
Piensa en el placer de coger el coche cuando llueve o hace frío. No lo veas como un castigo.
Mira, salir aquí a la autopista con todos estos chulitos-ferrari que te pitan, que te pegan el morro para hacerte sentir inútil, no es que sea un castigo, es una tortura.
Conducir tiene un lado lúdico, un poco de placer experimentarás cuando vayas llevando el coche.
Yo no lo veo nada divertido, además contamina, pierdes tiempo en el tráfico, la gente es mucho más antipática, es peligroso, y para colmo los Convergents van a poner la velocidad variable, así que se me ha acabado el 80km/h!!!

Amb els nens:

Qui frega els plats aquest vespre?
L'Erik.
Jo? Perquè? El Pol.
Ja comencem, sempre igual, no teniu el més petit sentit de solidaritat, de col·laboració, és que no podeu mai dir ja ho faré jo?? Sempre jo no, jo perquè, sempre queixes, doncs jo ho he fet tres cops aquesta setmana i he cuinat i comprat i he netejat el forn i a més he d'anar a la policía per treure-us els maleïts passaports si alguna vegada voleu tornar a veure Noruega!
Bueno , mama, no cal que et posis així, no pasa res.
Si jo no dic que ho hagis de fer tu, ho pot fer el Pol.
Perquè jo? Que els renti l'Erik, li toca a ell.
Jo no sé perquè parlo, ja hi tornem a ser-hi és que no teniu remei.

Nota important: sóc molt feliç, lectors i comentaristes, aquesta entrada no pretén dir que tothom me la té jurada, ni molt menys. L'heu d'interpretar en clau d'humor. Sóc jo en estat pur. Tot un caràcter. Un petó pel meu víking, per la Laura i el Pablo col·legues de la feina, pel Javier, psicòleg d'amaxofòbia i pels meus nens estimats.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Lectures de tardor

Tal com vaig fer amb les lectures d'estiu, dedicaré aquest post a explicar el que he llegit aquesta tardor. Per variar no ho faré en ordre cronològic, sinó que donaré tres premis als tres llibres que més m'han agradat, en un podi, com a les olímpíades.

Començo doncs pels llibres que no han obtingut cap medalla.


Min første literaturhistorie (La meva primera història de la literatura)

És un llibre per nens o adolescents, de la escola. Ja entenc que no pot ser la crème de la crème, però el vaig escollir perquè era senzill i perquè fa un repàs de tota la literatura noruega des de les primeres runes vikingues fins els més coneguts autors dramàtics com Ibsen. S'acaba en els primers anys del segle XX ja que és un llibre antic, amb el qual estudiaven als anys 70.
M'ha semblat avorrit, no puc dir que hagi aprés molt, en definitiva, no té premi.

Il tempo invecchia in fretta. (El temps envelleix amb pressa) Antonio Tabucchi

Són contes, relats curts, del genial Tabucchi, de qui ja he llegit novel·les molt bones, però aquests contes els trobo una mica fluixos. Són molt diferents entre sí, però tenen una sola cosa en comú: tots tracten del pas del temps, de la vellesa, de les coses que no s'han fet i s'haurien pogut fer, la nostàlgia del passat... El trobo un tema interessant per un relat, però no per tots els relats del llibre. Al final m'ha cansat.

L'Ultim patriarca. Najat El Hachmi

De lectura agradable, gracies a que fa servir la ironia per desdramatitzar un tema molt greu, tracta de la violència de gènere en el sí d'una família magrebina que viu primer al Marroc i després a Vic. Per una banda presenta el tema des del punt de vista d'una persona que l'ha viscut i sap de que parla i això està bé, per un altra no va més enllà i té un final molt sorprenent i decebedor. El treball del personatge protagonista Mamou (el patriarca) és molt bó ja que no és un simple prototip de pare de família marroquí, sinó que té moltes arestes.

I amb la medalla de bronze i primer canditat al podi......

La sombra del ciprés es alargada. Miguel Delibes

Delibes és com sempre genial, portentós en el seu castellà de Valladolid, creatiu i tendre quan parlen els nens, machadià en la descripció de paisatges, un mestre en definitiva. Però aquesta obra és la seva opera prima, encara no dominava plenament la tècnica narrativa com després ho farà amb exel·lència, i la novel·la a meitat grinyola una mica.

Comença la història d'un nen que es portat a casa d'una família perquè no té pares i per que el seu oncle no s'en ocupa. L'home de la família és un mestre i li ensenya les matèries d'estudi i una filosofia de vida estòica. Fins aquí la novel·la és una joia. Després quan ja és adult es dedica a marí mercant i viatja per tot el món patint les conseqüències de aquesta educació sense il·lusions i les males fins que han fet personatges íntims de la seva infància. Aquesta part és la que ja no és tan bona. Tot i així m'agradat força.

I amb la medalla d'argent un vell conegut d'aquest bloc:

Ideas, a history of thought and invention from fire to Freud. Peter Watson

Amb aquest llibre estic fent una mica de trampa, ja que no l'he acabat encara. Però el vull afegir i comentar perquè és tan llarg i tan profund i conté tanta saviesa, que potser trigaré un any o any i mig en acabar-me'l. A més a més, l'he de tenir a la tauleta de nit, és massa voluminós per portar-lo als ferrocarrils o a les bosses de cap de setmana.

Ja és un conegut de tots vosaltres, he fet tres o quatre entrades parlant d'ell i encara en faré més. He començat a la prehistòria i ara em trobo als anys negres després de la caiguda de l'Imperi Romà, abans del feudalisme, quan tota la cultura i l'educació laiques van ser suprimides i quan van cremar la bibliotèca d'Alexandria.

És sublim com comenta cadascuna de les idees i les invencions que han fet avançar la història. Es molt erudit i difícil, un dels pocs llibres que llegeixo amb diccionari, però val la pena. Això sí en petites dosis.

I el guanyador del guanyadors del concurs de tardor, the absolute winner is......

La consolante. Anna Gavalda.

La consolante, com ja he explicat al bloc, es la partida de petanca que es juga quan ja s'ha acabat el campionat, la que es juga per jugar sense comptar els punts, és la partida on ningú perd.
La novel·la tracta d'un home, un arquitecte de prestigi, que viu un moment molt dur de la seva vida. El seu present no té res de bo. La feina l'estressa molt, viatja constantment a Russia, viu a hotels i aeroports. La relació amorosa amb la seva dona passa per un moment molt dolent. En el passat va tenir un gran, gran amic i a més va ser adorador de la mare d'aquest amic. L'amistat s'ha tornat en rancor i a la mare l'ha deixat de veure, ja no la visita i no ha estat capaç de ser un consol per a ella.

Aquesta és la dissortada vida de perdedor del Charles. Una vida sense cap victòria, una nulitat. Però aleshores passa la cosa que menys pots esperar. La consolante, la oportunitat d'amor d'alegria, de tendresa més gran i pregona que pot esdevenir. Així, sense apostar, jugant pel plaer d'entrar a la vida. Es Kate.

Bé per avui això és tot. Primer premi en un lloc molt destacat per l'Anna Gavalda, segon pel Peter Watson i tercer per Miguel Delibes.

dilluns, 20 de desembre del 2010

La meca dels professors d'espanyol

Totes les professions tenen la seva meca. La meva també. Cada any, com una espècie de tradició nadalenca, el cap de setmana de mitjans-finals de desembre, un grup molt nombrós de professors ens trobem en un congrés que ja té un munt d'edicions.

És tant tradicional laboralment parlant com la panera o els sopars de feina, així que sense l'Encuentro ELE li mancaria alguna cosa a aquestes festes.

En una de les ponències es va dir que la nostra feina és vocacional, que cal tenir moltes ganes d'ensenyar per dedicar-se a fer-ho tants dies i tantes hores de tants anys sense acabar fart. No ho sé, potser sí. Jo la vocació creia que no la tenia, perquè el que a mi m'agrada és escriure i parlar i les meves professions preferides serien editora, periodista d'un diari o de ràdio, locutora, escriptora, poetissa.... però hi vaig calar a l'ofici d'ensenyar l'espanyol una mica perqué les llengües m'apassionen, una altra mica perquè m'atreuen els estrangers i molt perquè dintre del aula puc ser escriptora (d'exercicis) periodista (d'activitats culturals) locutora (de tasques orals) i editora (dels deures) i puc ser senyora absoluta d'una microsocietat feudal on la meva programació i les meves estratègies dibuixen l'itinerari que junts hem de seguir.

És molt bonic veure com una altra persona aprèn la teva llengua, com fa aquell clic que li permet sentir-se còmode i com s'enamora de l'espanyol quan pot expressar-se i entendre's.

En aquesta trobada veiem gent de tot el planeta, professors amb accent suec i xinés, amb cabells arrissats i negres i amb ulls blaus i pell blanca. Retrobem antics col·legues amb qui fa anys havíem treballat, sentim parlar moltes llengües, el basc i el català per descomptat, però també francés i alemany, també italià. I es que és tan interessant el que es parla, que venen professors d'altres llengües per aprendre la metodologia, la dinàmica i manera d'ensenyar.

I, ves per on, potser sí que és vocacional, perquè jo vaig començar a ensenyar espanyol a finals dels 80 quan vivia a Torino i d'això ja en fa més de vint anys i no crec que pogués continuar si fos una feina com qualsevol altra.




dimecres, 15 de desembre del 2010

No em doneu consol

(Llach i jo)

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l'atleta més fornit ,el més frondós amant, la mare més pacient, l'escriptora genial, la professora ideal, la muntanyera perfecta, la bloggera més divertida, la dona més interessant, la runner més ràpida, la persona més pregona, la practicant de ioga més harmoniosa i equilibrada, el cos més bonic, la cantant d'òpera més apassionada, la cuinera més agosarada i creativa, la aventurera i viatgera més curiosa i valent, la lingüista més políglota, l'ànima més autèntica....

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar: la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar, les muntanyes de 8.000 que mai podré pujar, els poemes excel.lents que jo mai escriuré, les confidències dels fills que a mi mai em diran, les entrades d'un bloc que jo mai llegiré, les maratons trionfals que no podré còrrer, les sensacions del cos que no experimentaré, els senderols perduts on no caminaré, les veus immaculades que jo no sentiré, els menjars més delicats que mai no tastaré, les llengües especials que no podré parlar, les experiències vitals que la meva ànima mai viurà...

No em doneu consol, no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu, que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, ni mare exemplar, ni corredora veloç, mai no he pujat a cim altíssims, ni estat un maniquí, ni he escrit un sol poema fonamental, ni tan sols he cuinat quelcom que sigui agossarat, ni sóc una gran viatgera, he anat pocs indrets, no parlo moltes llengües, tampoc no he aprés a cantar, jo mai he estat valenta només un vianant.



diumenge, 12 de desembre del 2010

De compres


Aquesta entrada pot semblar una mica críptica, perquè parlaré de regals. Alguns d'ells poden ser pels meus lectors... o no. M'he de mantenir en l'ambiguetat.

Aquest diumenge hem aprofitat que obrien les botigues, per anar a comprar regals de Nadal.
Tal i com ens recomana l'ajuntament de Barcelona, no hem agafat el cotxe. Hem anat en metro i caminant i hem tornat en tram. Al contrari que al còmic, he estat jo la que he insistit en agafar el tram perquè el Per volia caminar així de carregat.

Entre les grans adquisicions que hem fet es troben -per descomptat- llibres i cds. D'això mai falta als nostres nadals. Però també hem comprat regals més grans, d'aquells que et juntes amb els germans per tal de reunir euros.

Hem comprat una ràdio que accepta l'iphone de manera que si l'estàs sentint i et truquen, pots parlar directament i et contesten pels altaveus.
També hem comprat una panificadora, però tot i que n'hem vist un parell, al final l'hem comprada per internet al tornar a casa.
A la secció d'infants hem trobat una coseta molt xula: uns magnets que es pinten i decoren amb figuretes de Mikey Mouse i Minnie i flors i vaixells. Quan estan llests els poses a la nevera.

També hem agafat idees per persones, se'ns han acudit coses que no hem comprat. Per exemple una samarreta del Barça amb el nom de Xavi, uns pantalons de Gore-tex per les excursions de muntanya i un set d'eines i safates per la barbacoa.

La veritat és que hem tornat força satisfets. La jornada "consumista" ha estat d'allò més profitosa

dissabte, 11 de desembre del 2010

A quin animal t'agradaria semblar-te?



Hola, em dic Srgntn. És un nom impronunciable, sí, però en realitat es pronuncia Sargantana, pero les "a" no les escric. El meu lloc preferit per viure és a casa dels humans que tinguin una rocalla amb pites i marfulls i amb roques volcàniques. M'agrada el sol. De vegades em quedo sobre una pedra i vaig canviant de color, però no sóc cap camaleó, que consti, només que em poso morena, és un costum que he aprés de viure tan a prop dels humans.

La veritat és que no sóc salvatge. No m'agradaria gens estar perduda per qualsevol desert o per uns gorgs o balmes plens de coves. I tant que no! L'electricitat és el major invent dels humans. A la llum del fanal de façana, s'hi apropen infinitat d'insectes, sobre tot els meus favorits, els mosquits, que estan boníssims!

Sóc més aviat petita. Hi quepo a tot arreu. Per les plantes del rocam, per la finestra quan se la deixan oberta, pel senderol de pols i pedres on sempre trobo on amagar-me. Sóc molt bellugueta, sempre tinc pressa, sóc nerviosa però alegre, m'agrada ballar, moure'm i trobo interessant investigar per llocs i forats desconeguts.

He dit que no sóc salvatge, però tampoc domèstica. Mai acceptaria el tracte d'un gos o un gat que mengen del plat de l'amo. Jo amb els humans tinc una espècie d'acord on tots sortim guanyant. Ells no soporten els mosquits, perquè ves per on, els piquen i es veu que fa molt de mal. Jo no puc encendre i apagar el fanal soleta, així que vivim plegats, ens entenem perfectament i ens ajudem tant com podem. Ara bé ni gàbies ni trampes, jo sóc i vull ser sempre lliure.

Els meus depredadors viuen lluny de mi, per sort. Diuen que les aus rapinyaires, algunes serps grans i les mustel·les em poden voler cruspir. Per sort de tot això no n'hi ha al meu mas. A més tinc una arma secreta. Si m'ataquen em puc treure la cua que segueix bellugant-se com si encara fos viva. Després em creix una altra. Es veu que els investigadors de la clonació d'éssers vius, això de la cua ho troban molt interessant, però la que podria refer no és tan bona com l'original, no sé si ho saben... és de cartíleg, no d'os.

Sóc bastant tossuda i sempre vull tenir raó. Clar perquè no he canviat des del principi dels temps. Sóc quasi igual que un animal prehistòric. Com un dinosaure. I la veritat és que m'ha anat bé a la vida, seguir sent jo mateixa, no deixar-me emportar per les modes o per les evolucions que molts veuen com la millor sortida. Jo sóc tradicional. Tinc l'home i els fills, sí, com sempre i me'ls estimo, m'agrada celebrar les festes i les tradicions. Ara tinc fins i tot un fill casteller, ves per on. Això d'enfilar-nos amunt amunt ja ens agrada als de ca nostra!

dimecres, 8 de desembre del 2010

El meu lloc preferit a Catalunya

Una vegada, ja fa temps, algú va llançar una pregunta des d'un bloc: Quin és el vostre lloc preferit a Catalunya?

Avui, un any després, decideixo contestar-la i reenviar-la a tots els comentaristes que hi vulgueu participar.

La meva resposta personal és: Àreu. M'ha sorprés la rapidesa amb la que mentalment aquest nom m'ha vingut al cap. I la absència de dubtes, d'altres candidats, opcions...

Àreu és un poblet prou conegut, del Pallars Subirà allà on el Pirineu és més grandiós. Per pujar a la Pica d'Estats és pas obligatori, manté l'essència del que per a mí és més català i més autèntic. La gent del poble és molt amable, està acostumada a tractar forasters, és hospitalària , s'enorgulleix de donar del que és seu, valora la natura i té un bon tarannà.


A Àreu he passat moments dels més feliços de la meva vida. He caminant molt embaraçada, he trobat tants bolets que no podia menjar-me'ls ni en una setmana (els del holtel Vallferrera els van haver de posar en càmara) el meu fill Pol va donar les seves primeres pases amb 13 mesos, he pujat dues vegades la Pica, he fet caminar la meva mare fins quasibé les Bordes de Buirós, he esquiat fons des del Pla de la Selva, he vist des del Monteixo tota la ferradura de la vall, he viscut i disfrutat a Casa Carme tant amb els meus pares com amb els pares del Per.


Àreu és ple de gossos, gossos juganers que s'amaguen per anar a bordar els cotxes, també hi ha nens i rialles, sempre queda una cantonadeta de sol, quan ja s'ha post a la resta de la vall. La Vallferrera és molt oberta i els pobles són més alegres que els de les valls paral·leles.

El sol és molt important a Àreu, perquè cada any els habitants, els forasters i tot aquell que ho vulgui, poden fer-li una cursa al sol. Tot vé d'un conte en el qual el protagonista prova d'arribar al pic del Monteixo abans que el sol s'en vagi. Basada en aquesta història, s'organitza cada mes de juny "La Cuita al Sol" una cursa on cal sortir a mitja tarda i arribar dalt abans que no es pongui.

Ara aquí queda per a tots els que ho llegiu, quin és el vostre indret?

dissabte, 4 de desembre del 2010

Vers i prosa al món romà (Ideas. P.Watson)

Del meu llibre sobre la història de les idees, he arribat a l'imperi romà.

Els romans no es van caracteritzar per tenir moltes idees ni per ser originals. Van reverenciar tot el que venia de la manera de viure dels grecs i van ser ells els que van introduïr la noció de "classicisme".

En l'aspecte literari els romans van ser els primers en reconèixer i diferenciar la prosa del vers.

El vers té un origen oral, preserva els ritmes i les repeticions tant típiques de la transmisió oral. La paraula ve del participi versus que significa tornat, del verb verto, tornar/retornar.

La prosa deriva del adjectiu prosa, prosseguit, continuat, avançat. Prosa oratio que significava text que contiuna, que prossegueix que avança, es a dir el que no retorna, el que no repeteix.

El vocabulari llatí era molt més pobre que el grec i van enriquir-lo amb moltíssimes paraules de totes les llengües dels indrets que anaven conquerint. Tenien una llengua molt menys refinada i més masculina, més ordenada i disciplinada, amb molta subordinació i claretat que no tenia cap altra llengua indoeuropea.


dijous, 2 de desembre del 2010

Enyor


Com les ones del mar passen els dies,

conduïdes al compte de la sorra,

i el meu cor, d'esperar, s'ha fet de terra

a la vora d'un port de melangia.


Quina veu despertar la nit podria?

Quina cançó d'amor pujar a la serra

i, travessant les portes de la guerra,

desesperadament et cridaria?


Jardiner de llimones daurades,

dolç senyor del cabell com el sol,

no abandonis les teves contrades.


Quan les ones faran bell bressol

i les hores ja seran comptades,

deixa el mar i reprèn el teu vol.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Zorionak maratoia donostiarrek du

El títol basc d'aquesta entrada vol dir "Felicitats als maratonians donostiarres" Aquí deixo la crònica d'un cap de setmana per no oblidar...

Marató de Donosti

Una marató no es comença còrrer quan es dóna el tret de sortida. Una marató es corre des del moment que un decideix "i perquè no?" "m'hi veig amb cor". Així que quan el Per, el meu home, em va dir "vull fer la marató de Donosti" de seguida m'hi vaig afegir a l'aventura. No a còrrer-la, això no és al meu abast, però sí a viure-la amb tota l'ànima.

Igual que a la marató, al temps de preparació es passen moments molt diferents. El temps de prendre decisions i organitzar un entrenament ben dissenyat, moments d'entusiasmar-se i tornar-se optimista, el temps de posar-se marques a superar, i, es clar, també moments de lesionar-se, de desanimar-se, de trobar entrebancs, de pensar "no podré", "no m'he preparat prou", "no és la meva, encara no..."

Amb tot aquest bagatge hem arribat a Donosti.

Aquesta és una marató de grup, dels runners de Can Mèlich, es fa millor amb companyerisme, i per això ens hem trobat amb el Xavier i l'Ester, el Jose, el Txabi i l'Alberto per anar a dinar i recollir el dorsal a l'estadi d'Anoeta.

L'entusiasme, la motivació creixen i augmenten tant que jo per un moment toco el cel amb la punteta dels dits tot dient: "I si jo corrés ni que fos un trocet per acompanyar-vos?" A Anoeta pots aconseguir una samarreta de màniga llarga fins i tot sense tenir dorsal i així ha començat la meva petita aportació a l'equip.

Diumenge fa un temps de mil dimonis: dos graus, vent i amenaça de pluja. Pugem tots a un autobús que ens porta a la sortida. Què puc dir de l'ambient a la línia d'inici? En totes les curses de la meva vida no habia vist una animació semblant. Públic i organització volcats en nosaltres!

He corregut un quilòmetre de la marató del Per, junts i contents, i després ell ja ha tirat més fort i m'he quedat corrents tranquila per disfrutar d'una jornada excel·lent. Al km 2 ja em deien "vinga que et queda poc" "Aupa! Aurrera!" (ànims, endevant) I sobretot animàven a les dones "Esas mujeres maratonianas!"

Cap al km 8 passo per davant del meu hotel i em paro. Eskarrikasko Donosti, gràcies ciutat amiga, jo sé que no és el meu dia i haig de fer d'ajudant del Per. Ràpidament em canvio i vaig al km 20. Veig passar el Jose, sembla que va bé, animat. No veig el Xavi que també passa a la mateixa velocitat. Ha començat a empitjorar el temps, plou més fort. Passa el Per, em dóna roba, li dono el gel, no hi ha temps per fer-li fotos. El Per va bé, no li fa mal la lessió que havia tingut preparant la marató.

Al km 30 tornem a trobar-nos. Té rampes als bessons però resisteix. Torno a donar-li un gel. Cansat però content veu que l'acabarà i en un temps força bo. Pujo a Anoeta per veure l'entrada trionfal. Estic orgullosa de tots, entra el Xavi, entra el José, a l'Alberto no l'he vist, entra el Per amb forces per fer un petit sprint per no deixar-se adelantar i entra finalment el Txabi que ha fet una nova marca personal quasi baixant de les quatre hores.

Em fan mal les mans d'aplaudir, la gola de cridar, però tinc el cor eixamplat d'alegria. Quina gesta runners, sou tots cinc uns cracks!

dissabte, 27 de novembre del 2010

Donosti

Impressionada per l'elegància i el bon gust d'aquesta ciutat cantàbrica que descubreixo amb una mica de fred, amb pluja (però no gaire), com ens regala els ulls a cada cantó on mires. La natura esplèndida, els carrers, les grans cases i les esglèsies, són una meravella.

Sempre li havia dit Donosti, així, acabat en "i", però només arribar a l'aeroport ja vaig veure: "San Sebastián- Donostia", en arribar a la ciutat amb taxi, també tots els cartells ens anunciaven Donostia. Vaig començar a donar-li voltes al cap a quin seria el nom correcte i perquè es diria així.

Un vigilant del museu d'història de la ciutat que es troba a la fortificació del mont Urgull m'ha tret del dubte. La ciutat es diu oficialment San Sebastián en castellà i Donostia en basc. Però és coneguda carinyosament pels que se l'estimen com Donosti. De fet el nom significa el mateix en els dos idiomes. El Sant Sebástià era originari, o bé va morir a la ciutat italiana d'Ostia, al costat de Roma. De fet és la sortida de Roma al mar. Don seria l'equivalent a Sant. Per tant Donostia significa el Sant de la ciutat d'Ostia, es a dir, Sant Sebastià.

Al final ja començo a comprendre perquè m'agrada aquesta ciutat, perquè el nom recorda a Itàlia, perquè la ciutat recorda a Torino (però molt més bonica) i perquè trobo meravellós que una ciutat tingui un nom complert (o dos!) i a més un sobrenom.

diumenge, 21 de novembre del 2010

I passen els anys...

i aquest any també he participat a la Jean Bouin, per tercera vegada.

Any 2008. No havia corregut gaire, era el meu primer any de runner. Mai sortia a fer més de 4 o 5km d'entrenament. Tot i que ja havia participat a la Cursa del Barça i a la Mercè, no sabia de debó què era correr fins que no vaig fer la meva primera Jean Bouin. La vaig fer en 1:02:00. Em va agradar moltíssim, ja la vaig batejar com la preferida. Després n'he corregudes d'altres, però aquell any va ser la meva millor.

Any 2009. La meva primera vegada sota l'hora. Vaig dur un cronòmetre i la portava al segon per fer menys d'una hora. Ho vaig aconseguir amb 58:34. Vaig rebre un recolzament important del grup del runners de Can Mèlich quan l'Albert va publicar a la revista que jo havia fet un molt bon temps a la Jean Bouin. Per descompat va continuar sent la meva preferida.


Any 2010. He corregut amb el Per, fent-me d'animador personal i llebre. M'ha acompanyat i donat pautes tot el recorregut. S'ha parat a agafar aigua a l'avituallament mentre jo seguia, m'ha donat l'aigua cada vegada que li demanava i m'ha empès a no defallir per la pujada del Paral·lel i Lleida. Hem entrat de la mà a un temps de 57:29, nova marca personal molt dura d'aconseguir. També nova marca personal al pas pels 5k 27:57, millor que a la dona.

Per tot això, per tercera vegada ratifico el que ja pensava: és la meva, la nineta dels meus ulls. A més ho té tot: jo sóc corredora de tardor-hivern, corro millor amb el fred, amb un nombre més petit de corredors que no pas a les grans cites populars, sortint més aviat (a les 9h en lloc de les 10h) i amb uns companys de cursa que van més ràpids que els agrada còrrer de debó i que ho fan habitualment, només cal veure la quantitat de xips grocs que hi havia als peus.

Gràcies a la Mireia per acompanyar-nos en cotxe i còrrer amb nosaltres, a l'Andhi per venir malgrat que va anar a dormir molt tard, al Txabi i a la Rita per fer-nos fotos i cridar per animar-nos, i molt especialment al Per per donar-me el suport esportiu i humà que cal per superar-se. Espero tornar-te'l a Donosti!

Callejeras

Si teniu ganes de veure un espectacle divertit, amb molt bona música, amb un missatge feminista però que no va contra els homes, us recomano "Callejeras" a la sala Muntaner.

Treballen sis actrius, tres músiques i una directora. Hi ha una mica d'incursió entre el públic, però sense posar-se pesades. Et conviden a una copeta de cava. Per unes hores agafes el tren del bon humor, oblides tot el que portaves al cap. Però, paradoxalment, quan surts tens per pensar, perquè no és només riure i emocionar-se sinó que té un missatge molt important adreçat a les dones. Viure la vida amb llibertat i sense autoinculpar-nos. Per als homes, també, que siguéu lliures i feliços.

La sala m'agrada molt perquè és petita, permet un espectacle proper, una bona relació de complicitat, com diuen a l'obra: no som "espectadors" sinó "espectactors". Les noies formen un grup de teatre d'Esplugues "Bitxos teatre" i són també les autores i creadores de l'obra. Fantàstiques, de primera, VIPS (si el veieu entendreu això de vips)

El recomano. Crec que s'acaba aviat, però si hi ha demanda poden prorrogar-lo fins a gener.

dijous, 18 de novembre del 2010

La dictadura de la moda


El tema de la moda femenina em posa bastant nerviosa. Veieu aquestes dues guapes models? Una porta un jersey de màniga llarga, pero el coll és tan ample que li surt l'espatlla, l'altra coll alt, però sense mànigues. Em voleu dir quina mena de ment perversa dissenya la moda per les dones?


I què us semblen les botes altes fins més amunt del genoll? Mooolt còmodes, oi? Disfressades de mosqueters, només cal el complement de les espases, i clar el vestit o la faldilla (fins i tot el confortable texà) no baixa ni a mitja cuixa.

Algunes dones em diran que porten aquesta roba perquè els agrada, que es veuen elegants i que no van tan incòmodes. Perdoneu-me però no. Si fa fred coll llarg amb màniga llarga, pantalons llargs i unes bones botes. Si fa calor escot i sense mànigues, unes sandàlies i el vestit cortet o els shorts de texà.

Aquesta mateixa gent que pateix sense protestar el dictat d'una moda feta pel pitjor enemic, sovint és la mateixa que critica els shadors, els mijabs i els burkes, perquè els obliguen a portar-ho. No solen acceptar que una dona musulmana digui que ho porta perquè li agrada o que es trobi còmoda vestint-se a la manera del seu país. Pero elles sí que ho porten per gust, passen fred per gust, porten talons que destrossen l'esquena per gust, es depilen per gust i es maquillen cada dia, es desmaquillen cada nit, es tenyeixen el cabell i mil coses més, sense tenir ni la més mínima presió.

Si és que...


diumenge, 14 de novembre del 2010

Un partit emocionant

Dos amics, dos nois que somriuen a la càmara, dos nois que van sentir els seus noms corejats per més de 80.000 persones "Villa, Villa, Villa", "Messi, Messi, Messi". Dos nois que ens van fer aplaudir i cridar "Gol!" contra el Villareal i contra el trio arbitral.

Exel.lents, molt creatius, fent de tot per brillar i per fer espectacle. Però el partit no era fàcil, es patia, l'adversari estava al seu lloc, molt ben posat, perillós, a punt per fer un gol a la contra.

Valdés va estar molt encertat despejant pilotes i parant. El que passa és que aquest noi té ànima de davanter , sempre lluny de la porteria, sempre passant-la en curt al Puyol o al Maxwell. Va arriscar massa i li podien haver fet gol en més d'una ocasió. Com va jugar Alves, Déu meu!, quina velocitat, quina arribada, un geni. Un altre que no és coix, l'Eric, genial en recuperacions, molt despert tot el partit. Busquets i Xavi, com sempre, impecables, distribuint i dirigint l'atac, sempre controlant pilota.

En fi, no els diré tots, que no s'acaba mai, però un equip de gegants, molt bó. Davant un rival molt ferm que va tocar el somni d'una victòria al Camp Nou amb la puntenta dels dits, fins que el senyor Leonel va dir prou. Apaga y vámonos.

El públic es va enfadar molt, però molt, amb un arbitratge penós, tant des del mig del camp com des de les línies. Vergonyós com va aturar el joc i es va inventar fores de joc, mentre deixava passar faltes claríssimes.

Una nit especial, plena d'emoció, de les poques oportunitats que tinc d'anar a veure futbol.

Que mai ningú no ens podrà tòrcer!!!!

divendres, 12 de novembre del 2010

La consolante

Escena: assistim a una partida de petanca entre un grup de parisencs i un altre de locals entre els quals nens i vells. Els locals, clar, estan arrassant.

És aquell moment just abans de marxar, quan la felicitat del moment es palpa, però ja es veu la fi.

Kate, una increïble anglesa que viu amb uns nens entre tieta, cangur i assistenta social, llança la seva proposta:

"Allez! La consolante, et après on y va..."

Charles Balanda, un arquitecte parisenc que després de viure i travessar per un passat molt dolorós està redescobrint el món a través de Kate, demana:

"Qu'est-ce que c'est? Un genre de tord-boyaux?" (una mena de retorciment, de mata-rates?)
-De quoi? La consolante? Vous n'avez jamais entendu ce mot-là?
-Non
-Eh bien... Il y a la première manche, la deuxième, la belle, la revanche et la consolante. C'est un partie pour rien... Sans enjeu, sans competition, sans perdants, pour le plaisir, quoi..."

Axí la vida ens dona la partida de consolació al final de totes les lluites, la que es juga per disfrutar-la, aquell amor inesperat, aquella persona que ens treu la solitud, aquell regal de l'atzar que no ens hem guanyat, ni l'hem merescut, aquella partida on tots juguen i ningú perd.
Just for fun.

Anna Gavalda, La consolante. 2008

dissabte, 6 de novembre del 2010

Yo no le canto a la luna...

"Yo no le canto a la luna
porque alumbre nada más,
le canto porque ella sabe
de mi largo caminar..."

(Son les paraules d'una vella cançó sudamericana, les recordo en la veu de María Dolores Pradera, crec que es deia Lunita tucumana.)

Lluna eterna
Allà plantada, en mig de la foscor,
vas desgranant la nit, vas destil·lant
la mel de la bellesa del teu cor.

Sempre has estat, i tanmeteix hi tornes,
sirena blanca de les nits d'estiu,
i també princesa de les neus més clares,
allà al vell nord.

Ets l'aliada de els que van morir
i ens estimaven,
ets peregrina dels que van marxar
i no tornaren.

I en els secrets em deses la muntanya
i les platges d'amor,
jo tot ho guardo en ma petita entranya
lligat amb un fil d'or.

dimecres, 3 de novembre del 2010

A tu pelo rubio

Esta noche mis manos,

como vuelve el guerrero a la batalla,

volverán a perderse

en tu pelo dorado.

¡Oh rubio caminar de mis desnudos dedos

por todos los senderos que han trazado

el sol, el oro, el trigo, la cerveza

y la uva madura que da el beso blanco!

Esta noche te digo,

navegando a tu puerto de placeres,

que mis manos se pierden

en su dulce letargo.

¡Oh suave resplandor de luz blanca en tu pelo,

que va desvaneciéndose tardía,

se vuelve ocaso, renace primavera

y te acaricia rojiza la mejilla!

Esta noche, amor mío,

mis labios enviados hacia el beso,

volverán a perderse

en el bosque dorado.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Diada castellera històrica a Vilafranca

Amb el llenguatge del món casteller, que és tota una altra llengua, intentaré transmetre-us l'emoció i la bellesa d'una jornada que es pot calificar d'històrica.

La diada ha estat classificada com la segona millor de tota la història castellera. La millor de la temporada. Hi participaven els Castellers de Lleida, els de Sants, els Capgrossos de Marató i els anfitrions, els Castellers de Vilafranca. Va tenir lloc a la Plaça de la Vila, la plaça més castellera de Catalunya.

Els Capgrossos de Mataró van entrar al exclusiu grup de castellers que han descarregat castells de gama extra, al qual pertanyien només quatre, ara cinc, colles: les dues de Valls (Vella i Joves) els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Per primera vegada en la seva història van descarregar una torre de nou amb folre i manilles.

La campanada més gran la van donar els castellers de Vilafranca ja que van descarregar la torre de vuit neta (sense folre), castell que es considerava impossible, ja que des de 1999 quan l'havien aconseguit carregar, s'han fet 34 intents i només 9 vegades ha estat carregada, però fins aquesta diada de tots sants, mai descarregada.

No us podeu perdre aquest video. Mireu quina pinya, igual hi havia 300 persones.


Les altres dues colles van estar molt dignes, però van fer llenya en un dels seus intents, prenent mal alguns dels seus castellers, per la qual cosa no hi havia massa bon ànim. Però van ressistir molt bé i ens van mostrar castells molt difícils.

Aquí em teniu, una total neòfita aprenent del meu fill. L'entusiame d'aquesta gent té un no sé què que s'encomana!

Vocabulari per entendre aquesta entrada:

castells de gama extra: els de nou pisos (menys el tres i el quatre de nou amb folre) i tres de vuit (el tres de vuit per sota, torre de vuit sense folre i nou de vuit)
castell per sota: castell que en lloc de muntar un pis sobre l'altre, es comencen per dalt i van pujant els pisos.
pilar: (no surt al text però també existeix), castell format per pisos d'una sola persona
torre: castell de pisos de dos persones
torre de vuit: un castell de dos persones amb vuit pisos
torre de vuit neta: sense folre
folre: una pinya sobre la pinya
pinya: grup de persones a terra que formen la base de l'estructura
manilles: una tercera pinya sobre el folre
carregar: fer el castell fins que l'anxeneta fa l'aleta
fer l'aleta: aixecar la ma, vol dir que s´ha carregat el castell
enxaneta: nen o nena que puja dalt de tot del castell
acotxador (no surt, però va bé posar-ho): nen o nena que es posa acotxat al castell per tal que li pasi l'enxanta per sobre.
descarregar: tornar a baixar el castell sense que faci llenya
fer llenya: caure.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

La domesticació de cavalls i la invenció de la roda (Ideas. P. Watson)

Segueixo llegint el llibre de Peter Watson Ideas, he arribat a la famosa invenció de la roda, que és un dels descobriments referència de la evolució humana. M'ha interessat molt el contex i la relació que es comenta al llibre entre dues troballes del periòde sumeri a Mesopotàmia: la invenció de la roda i la domesticació de cavalls.

Per una banda tenim que la roda es va inventar primer per fer un torn i amb aquest poder fer girar el fang per construir peces de ceràmica. Per l'altra tenim que, contemporàniament i al mateix lloc, es comencen a caçar cavalls salvatges sense treure'ls la vida, perquè es feien servir per beure la seva llet i per menjar-ne la carn (com actualment els vedells i les vaques).

Cap al 3500 abans de Crist va esclatar el miracle! La roda del torn podia fer-se a tamany molt més gran i afegir-se a una plataforma, es va inventar el carro, i en lloc de tirar l'home d'ell, algun animal podia fer-ho. Primer van ser els bous i els ases que ja estaven domesticats des de feia més temps, i més tard van provar el cavall.

El cavall era l'animal més adecuat per fer la feina, tot i que no tenia tanta força com un bou, era més intel·ligent i flexible i podia desplaçar-se a més velocitat. Llavors l'home el va començar a muntar i el va fer servir com a mitjà de transport.

Segons l'arqueòloga Melinda Zeder "Horses caused the first globalization" perquè la movilitat de tots els pobles antics es va revolucionar i la invenció de la roda es va expandir per tot el continent euroasiàtic.

I amb ella la invenció de l'escriptura cuneiforme, de la ceràmica, l'art i la primera civilització propiament dita.

L'estandar de Ur és una de les primeres proves artístiques d'us del cavall com a animal de càrrega. També ho és de la roda.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Ortografia

Quan era petita a l'escola tenia el problema de l'ortografia. En general se'm donava molt bé escriure, però sempre em baixaven punts per les faltes. Em deien que havia de llegir molt i que d'aquesta manera retendria els mots escrits correctament. Vaig llegir sempre moltíssim i devoro llibres encara, però segueixo escrivint amb poca cura en totes les llengües, no tinc tanta fixació per les coses visuals i faig moltes faltes. A aquest bloc en debeu trobar bastants, ja que jo mateixa vaig corregint de tant en tant quan em rellegeixo i les veig.

Per això estic tan d'acord amb aquest video de l'Anna Gavalda, de la qual ja vaig comentar un llibre en aquest bloc (Ensamble, c'est tout) i ara estic llegint La consolante, una meravella de tendresa, poesia, creativitat i construcció literària. Molt racomanable.

En aquest video ella comenta, com podeu sentir, la seva relació amb l'ortografia. Diu que és caótica, en absolut innata ni natural, no li és fàcil saber com s'escriuen paraules en francès com "pinguin", "ascensseur" "ressucité" o "marrain" (potser no estan ben escrites, que consti). Per això busca moltes paraules al diccionari quan escriu una novel·la i això li ha comportat molts plaers i troballes que van més enllà de la mera ortografia.

Diu que el seu estil d'escriure és imperfecte perquè és despistada, a l'escriptura com a la vida, que es perd sempre amb el gps del cotxe com amb el diccionari. Però ja li està bé perdre's a la ciutat, al camp i al diccionari perque aquestes anades errants li permeten de fer trobades fortuïtes deixades a l'atzar.

Bonica manera de veure una limitació personal com una possibilitat d'anar més enllà. "Magraden les paraules, diu, son les meves amigues, quan més em perdo en el seu món, més feliç em sento"

dimecres, 27 d’octubre del 2010

El cocinero fiel

Avui vull parlar d'un bloc que, des del dia que el vaig descubrir, no he deixat de consultar i seguir fidelment. Jo sóc així. Quan un bloc m'agrada molt, el miro a diari o quasi a diari. Aquest es diu El cocinero fiel. Ja el títol el trobo molt ben trobat, basat en l'obra de John Le Carré "El jardinero fiel", que també m'havia semblat al seu moment, un títol de novel·la molt aconseguit. El seu autor em cau bé perquè va fent comentaris i dient la seva mentre cuina. Et dona la sensació de ser amb ell a la cuina de casa seva.

A més és un gran bloguer i sap muntar totes les etiquetes, comentaris i presentacions amb molta gràcia i amb eficàcia. Presenta les receptes en vídeo, el que és molt pràctic, però amb un temps curt, que és suficient per entendre com es fa, però no avorreix.

La primera recepta que vaig aprendre d'aquest bloc és la del Pollastre al Curri. És molt fàcil i queda per llepar-se els dits.




Un ingredient que mostra, és la llet de coco. Jo no la poso, li he tirat llet de soja o simplement llet normal, o posar aigua i brou. Aquesta darrera variant queda menys cremosa, però és més lleugera.

Bon profit!

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Perquè la de la dona?


No és habitual que dues curses tinguin lloc el mateix dia. Bé, sí és habitual, però no dues en les quals jo participaria. Avui 24 d'octubre havia de còrrer juntament amb els meus amics de Runner's Can Mèlich i amb el Per en una cursa (mitja marató per a ells, 10k per a mi) per Gavà i Castelldefels que es diu "La marató del Mediterràni". Em feia molta il·lusió.


Però hi ha una cursa que té dos objectius: còrrer i compartir amb moltes dones la lluita contra el càncer de mama: La cursa de la dona.

Així que aquest matí s'ha produit una situació molt especial a la cuina de casa. Per i jo, els dos esmorzant plàtans i biofruites, cereals i pa amb tomàquet, fruits secs, figues seques.... a les 7 del matí d'un diumenge, però no per anar plegats a la mateixa cursa, sinó per fer-nos el petonet de bon dia, que et vagi bé i cadascú cap a la seva cursa.

Jo, com cada any he passat per casa d'unes amigues, la Rita i l'Elisabet que corren amb les seves filles. Hem agafat el metro i cap a L'Arc de Triomf. Abans de la cursa m'he trobat amb l'Ariadna, després amb la Mireia.

Hem fet la cursa a l'inrevés sortint per la Ciutadella i després pel passeig de Colom. Allà he pogut agafar velocitat i pujar tota la Rambla, creuar la Plaça Catalunya i agafar Casp. Tota l'estona he anat molt còmoda i he tornat a fer una nova marca personal!


Sense tenir el temps oficial, 28:07 per 5k.

El Per també ha fet una marca molt bona en la seva 1:39:17 per una mitja marató (21k)

A més de ser soldiària en la cursa de les dones, també em motiva el fet de còrrer només 5k ja que no és habitual i serveix per provar el que pots fer quan no has de reservar-te per quan estiguis cansada. Per altra banda és bonic veure tantes dones esportistes i l'alegria i el bon humor que es respira (quan baixa el grau de competitivitat que defineix les curses amb homes). També hi participen dones que normalment no corren i ho fan només en aquesta ocasió per solidaritat i perquè és quelcom que es pot fer sense haver entrenat gaire.

Per tot això us animo a totes les dones, sigueu o no esportistes, a provar-ho al menys una vegada a la vida.


Nota del dilluns: temps oficial 28:03

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El misteri de la maternitat (Ideas. P.Watson)

Estic llegint un llibre molt especial. Es titula Ideas. A history of thought and invention, from fire to Freud. De Peter Watson. És un intent de recullir totes les idees de la humanitat, sense cap límit ni en el temps ni en l'espai. Em direu que la tasca és massa ambiciosa, estic d'acord, però el llibre permet assaborir un sentit de globalitat i unitat entre tots els éssers humans (i de vegades amb els animals) sense posar fronteres de llengües, països o èpoques. Tal com es diu a Dayton Daily News, si llegeixes i entens aquest llibre, tindràs la garantia de haver incrementat significativament el poder de la teva ment. Watson et porta travessant la historia de les idees fins a tú mateix, al vell centre del que és ser home.

El llibre no és pas cortet i com podeu imaginar parla de molts tipus d'idees i invents fonamentals per la humanitat. L'estic començant i tinc per estona, però aquí voldria comentar una de les primeres que m'ha colpit.

El misteri de la maternitat

El sexe és una de les principals imatges en l'art primitiu, i la representació d'organs sexuals femenins és molt més abundant que la d'organs masculins. De fet no hi ha representacions d'organs sexuals masculins en el periode Gravitià (fa 25.000 anys) i això sembla recolzar les tesis de la excel·lent arqueòloga lituana Marija Gimbutas, sobre el fet que els homes primitius adoraven a la "Gran deesa" més que a qualsevol déu masculí. L'afiançament d'aquestes creences té a veure amb el fet que la maternitat, el neixement i la lactància materna romanien uns dels grans misteris inexplicats pels homes de aquella època. L'home primitiu encara no havia trobat la conexió entre les relacions sexuals i la maternitat. Llavors el neixement era una cosa miraculosa i es creia que per donar a llum, les dones havien rebut un esperit o un poder diví que els homes no rebien.


(La traducció és meva, d'estar per casa)

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Un propòsit de fumador

"Al cumplir los setenta años, me he impuesto la siguiente regla de vida: no fumar mientras duermo, no dejar de fumar mientras estoy despierto y no fumar más de un solo tabaco a la vez."

Mark Twain.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Bitten

Es diu Brita però nosaltres li diem Bitten o com li diu Einar, el seu marit:"Bitt". Salvant les distàncies generacionals i culturals crec que ens semblem força.

És filòloga i jo també o sóc. Lectora empedernida, llegeix un llibre darrera un altre, igual que jo. M'ha recomanat i regalat llibres que m'han agradat molt. Ella també (abans de jubilar-se) treballava a la universitat, també com a personal de serveis, ella a la biblioteca i jo al servei de llengües. A més li agrada molt cuinar, igual que a mi, tot i que ella cuina molt millor que jo. És muntanyera, amant de la natura i bona caminadora. Quan era molt jove va fer una ruta de cinc etapes anant de refugi en refugi, tan espectacular que el Per i jo estem planejant de repetir-la, sinó tota, una part. Li agrada buscar bolets i ha esdevingut una experta. Li agrada l'aigua i si no porta banyador no té vergonya de banyar-se en rius o al fiord en roba interior, el cas és provar l'aigua!

Es clar també té diferències amb mi. Li agraden molt les plantes i flors del jardí i tenir hort. Té molta traça per les plantes. A mí, en canvi, s'em mor tot a la terrassa. Estima moltíssim França i la llengua de Molière, que parla molt bé. Jo adoro la Bella Italia i la lingua degli angeli. La cuina francesa li encanta i jo prefereixo la pasta.

És discreta, mai crida, és molt nòrdica de caràcter, de vegades és difícil saber que vol, ho has d'endevinar. Tot el contrari que jo -dona mediterrània fins la mèdula- que dic sempre tot allò que no m'agrada encara que sigui maleducació i que crido i sóc follonera i escandalosa omplint aquella casa d'Oslo de soroll i indiscreccions.

És una dona molt forta, sacrificada, treballa com un home, carrega qualsevol pes, pedres i tot, pinta les cases per fora fins a llocs perillosos, al jardí cava i recull la brossa i serra les branquetes dels fruiters. Té molta cura del seu home i abans la tenia de la seva mare, Monna. Jo sóc fràgil i em queixo desseguida, trobo tot el treball físic esgotador i provo sempre de no fer-lo. Si al final ho he de fer, em lamento constantment, això en aquella cultura és un gran pecat.

Té un caràcter fort i decidit i a la vegada és dolça i tendra. Està molt enamorada d'un Kvam, com jo ho estic de l'altre.

Bitten és la meva sogra.

Hi veieu algun complex d'Edip?


Hun heter Brita, men vi kaller henne for Bitten, eller, som Einar, hennes man, sier: "Bitt". Hvis vi ser bort i fra generasjons- og kulturforskjellene, tror jeg at vi ligner på hverandre.

Hun er filolog og det er jeg også. Hun er en skikkelig lesehest, hun leser bok etter bok, akkurat som jeg. Hun har anbefalt og gitt meg bøker som jeg har hatt mye glede av. Hun jobbet også på universitetet (før hun gikk av med pensjon) hun på biblioteket og jeg i språktjenesten. I tillegg er hun veldig glad i å lage mat, akkurat slik som jeg, selv om hun er mye flinkere enn meg. Hun er fjelljente, nyter naturen og fjellvandring. Da hun var veldig ung, gikk hun en fem-dagers fjelltur fra hytte til hytte. Den virker så vidunderlig at Per og jeg planlegger å gjenta den, om ikke helt, så i hvert fall, en del. Hun er glad i å plukke sopp og har blitt en skikkelig ekspert. Hun bader gjerne i elv og fjord, og hvis hun har ikke med seg badeklaer, er hun ikke redd for å bade i underklaer, man må jo prøve vannet!

Selvsagt så er hun forskjellig fra meg også. Hun er glad i planter og blomster fra hagen og har kjøkkenhage. Hun har grønne fingre. Men for meg så dør alt jeg planter på terrassen. Hun er en ekte frankofil og snakker Molières språk veldig bra. Jeg elsker la Bella Italia og la lingua degli angeli (englespråket). Hun nyter la Cuisine française men jeg foretrekker pasta.

Hun er diskret, skriker aldri, og har et nordisk temperament, av og til er det vanskelig å skjønne hva hun vil, du må finne det ut selv. Helt motsatt av meg (absolutt middelhavskvinne)
som alltid sier hva jeg ikke liker, selv om det er uhøflig og som skriker og bråker og fyller huset i Oslo med støy og indiskresjoner.

Hun er en veldig sterk kvinne, selvoppofrende, hun jobber som en mann, baerer hva som helst , steiner og alt, hun maler ytterveggene av husene selv om det er farlig, i hagen graver hun og samler sammen avfall og poder frukttraerne. Hun passer masse på mannen sin og før så hun også etter sin mor, Monna. Jeg er svak og klager med en gang. Jeg synes alt fysisk arbeid er slitsomt og prøver alltid å unngå det. Hvis jeg allikevel må gjøre det, så syter jeg hele tiden. Dette, i denne kulturen, er en stor synd.

Hun er sterk og bestemt, men samtidig varm og kjaerlig. Hun er veldig forelsket i en Kvam, og jeg i en annen.

Bitten er min svigermor.

Ser dere et Ødipus-kompleks?

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Àfrica

He viatjat relativament poc pel món, o potser no tant com voldria. La mateixa Europa la conec discretament, hi ha ciutats fonamentals com Berlín, Viena, Budapest, Nàpols, Sant Petersburg, etc.. que encara m'esperen.

Però fora del continent europeu, encara he viatjat menys. He fet tres viatges a tres continents, només tres: a Tailàndia (Àsia) a Tanzània (Àfrica) i a Argentina (Amèrica).

Tots tres viatges tenien un component exòtic, es clar, però cap d'ells com el viatge que vam realitzar juntament amb els meus pares i germans a Àfrica. Va ser per allà els volts del 99, cap a final de segle, de mileni. Llavors per a mi Àfrica només era Karen Blixen, era un continent de cinema, de una películ·la que havia vist centenars de cops, però irreal totalment.

Vam agafar un avió a Kenia i des d'allà un pick-up que ens duia per carreteres sense asfalt a un món totalment diferent. La primera cosa que em va colpir moltíssim va ser el paisatge. El mirava, el mirava i no podia aturar-me de mirar-lo, era com un bàlsam. La mirada podia anar tant lluny com volguessis, no trobava mai cap obstacle i la llum especial africana et donava la visió d'un semideu, amb els ulls anaves al galop molt més lluny que quan mires normalment aquí a Europa.

Els meus familiars em deien "mira, mira... un lleó", "allí, allí un guepard" "heu vist les jirafes?".... però jo no mirava especialment cap animal, el que a mi em tenia totalment robat el cor era el paisatge de Serengeti, de Ngorongoro, amb animals en moviment, corrents en manades de centenars i aquelles acàcies meravelloses que tant bé puntejaven la planície immensa i l'herba ondulant al ritme del vent.



I el primer dia que va ploure a Àfrica, quina preciositat! Pluja fina, com de punta, pluja contundent, com una gran cortina, i la terra exal·lant aquell aroma profund, a vida vegetal, a humus, a poder absolut de la natura.

Dels africans ben poc puc dir, apenes vam tenir contacte amb el personal dels hotels i amb els dos xofers dels pick-ups. El que puc dir només és que eren alegres, gent contenta, de bon humor sempre. Per exemple recordo una parelleta que treballava al hotel del llac Manyara, que carregavem les nostres maletes i amb l'altra mà anàven agafats. I després et saludaven amb naturalitat. "Jambo, jambo" com de broma, sense cap cerimònia.

Akuna Matata!!!!!